Bé, aquest és el resultat d'una entrevista (moooolt llarga) que ens van manar a Gèneres Informatius i... Va ser tot tant ràpid que encara no he ni assimilat com a quedat... en tot cas, jutgeu vosaltres... (i en Santiago Tejedor (el profe)).
Entrevista a Judit Oliver, responsable del PIUNE
“Què és la discapacitat? És un cosa interna o és l’entorn que et fa discapacitat?”
Judit Oliver és la psicòloga encarregada del Programa per la Integració dels Universitaris amb Necessitats Especials (PIUNE), promogut per la Fundació Autònoma Solidària. Entre muntanyes de feina, la Judit troba un moment per explicar l’estat del projecte.
- Quan fa que existeix el PIUNE?
Històricament va sorgir a la dècada dels 90. Però si parlem de l’orígen, el PIUNE va néixer amb tota la figura dels objectors de consciència que feien el servei de prestació a la Fundació, i que s’encarregaven dels acompanyaments de mobilització física i tasques de solidaritat. Després aquesta figura de l’objector va passar a ser la del voluntari.
- L’adaptació de les barreres arquitectòniques és un dels punts forts del programa.
Sí, però no ens ocupem únicament d’aquesta tasca. La idea que desenvolupa aquí és la següent: dur actuacions des del PIUNE, sense cap recolzament no té cap sentit. El que s’està fent és crear col·laboració amb totes les àrees de la UAB. Des d’arquitectura per tema de les barreres o d’accessibilitat, però també biblioteques, el SAF, amb la Vila, amb els professors... Abans ens centràvem només en això, però ara hem canviat la filosofia i el que s’intenta és tenir més en compte la psicologia. A més, qualsevol modificació de barreres implica pressupostos altíssims. Ens hem ajuntat amb arquitectura i ens hem presentat a un projecte de la ONCE. Farem un anàlisi de les necessitats que es detecten pel que fa les barreres del campus i demanarem subvencions. No volem donar únicament suport als discapacitats amb mobilitat reduïda, que potser és la discapacitat més visible, però hi ha moltes discapacitats que són invisibles, que passen desapercebudes: una malaltia mental, una esquizofrènia...
- Parlant del tema del finançament, has anomenat un projecte amb l’ONCE... Es tracta d’un concurs?
S’hi presenten moltes universitats. Es fa un estudi sobre les barreres, què podries fer per solucionar-les, baranes, rampes, ascensors... I també hi ha un projecte referent a l’accessibilitat a la informació: ordinadors adaptats, tema de línies braille... Tenim diversos convenis amb entitats externes, perquè clar, tots aquests recursos són molt costosos.
- Les persones implicades amb el PIUNE, són voluntaris?
En principi treballem amb un petit grup de voluntaris que fan el tema de la sensibilització, però la idea del programa és que ens professionalitzem. És molt important que hi hagi el voluntariat perquè és qui realment porta la tasca de detectar les necessitats, per exemple, deixar apunts, temes de mobilitat. És molt important i volem fer campanyes pels propis estudiants amb discapacitat per promoure l’autonomia personal. Perquè està molt bé que hi hagi aquests voluntaris, i és necessari, però quan aquesta persona surti fora i hagi de buscar feina, a la societat no hi haurà cap voluntari, tant de bo! Però també si els protegim excessivament no sabem fins a quin punt els hi estem fent bé. I en quant al voluntariat, la novetat d’aquest any és que s’hi ha incorporat una noia amb deficiència plurisensorial i un noi cec.
- Teniu cap projecte de sensibilització?
Hem fet una campanya de sensibilització on diem que no es podem guixar els llibres, perquè si ho fem llavors els estudiants cecs no podran escanejar el llibre... I estem fent una campanya que volem que sigui bastant agressiva, amb el tema dels aparcaments, s’ha de ser respectuosa amb els aparcaments que hi ha reservats. També volem dur a terme xerrades a diverses facultats. Estem tocant el tema amb crèdits de lliure elecció “Discapacitats i Integració”, però molt poca gent s’hi ha apuntat: 15 persones de potser unes 30-40 que hi cabien. És un tema minoritari, desconegut. No interessa molt. Hi ha d’altres temàtiques que interessen més: medi ambient, globalització, integració... però potser un company cec del teu costat i ni et pares a ajudar-lo, i això que es diu que a l’Autònoma abocada i progressista... però es fa palès el passotisme...
- Les administracions de la Universitat recolzen els projectes de la fundació?
En el campus hi ha força sensibilitat. Potser és una de les universitats on n’hi ha més. El nom de PIUNE és un joc de paraules. El PIUNE és pioner, a nivell d’Espanya... fins i tot han vingut des d’altres llocs per copiar el model i poder muntar un servei similar a les seves universitats. El que sí és cert és que els temps canvien i ens hem d’anar adaptant. Potser en el seu temps era un programa que vivia molt de voluntaris... Ara el que volem és que hi hagi voluntaris però que la universitat (les estructures, el rectorat, els estudiants...), que la gent s’hi impliqui. I si és necessari, doncs buscar finançament extern per tenir més suport, per programes o campanyes específiques que vulguem fer. Però en principi l’acollida des de les facultats és bastant bona.
- I el programa té relacions amb altres universitats?
Sí, la Ramon Llull, la Blanquerna, té un programa, i a la UB també hi ha un projecte. A Vic no sé si fan alguna cosa... I un cop a l’any, el Real Patronato de la Discapacidad fa una trobada de totes les universitats espanyoles i amb els serveis específics de discapacitat. Llavors compartim i intercanviem experiències, com s’ho munten, com formen el professorat, com aconsegueixen els voluntaris... és un moment de compartir aquests casos pràctics. I, potser una de les coses que més sonada ha tingut aquest any és que hem editat una Guia (està a la web). Pretén ser una eina, una introducció per saber com atendre una persona discapacitada.
- Quin seria l’objectiu més immediat del programa?
Estem en procés de demanar la prova certificada de la ISO, un certifica que les actuacions, els procediments, i la Guia en sí és correcte... I també tenim sobre la taula la Llei de Dependència. Es refereix als qui tenen dependència diària d’una tercera persona: un discapacitat amb cadira de rodes que necessita un suport per anar al lavabo o perquè viu a la Vila... El pot ajudar un voluntari però és massa responsabilitat per una persona no professional. Les hauria de portar a terme auxiliars clínics, infermers, etc. I ens interessa reforçar molt el tema d’inserció laboral. Per qualsevol de nosaltres ja és difícil trobar un ofici.... Per això cal coordinació amb Treball Campus, és on s’activa això. El que volem és donar suport durant tot el procés.
- En el cas dels invidents, l’ONCE disposa de moltes ajudes, però hi ha d’altres discapacitats més difícils de detectar. Com es tracten? Quins soports se’ls dóna?
Hi ha el cas d’una noia sord-cega, no rep informació per cap input, és a dir, ni visual ni auditiva. Hem fet un conveni amb l’Associació de Sords de Catalunya, i l’acompanya una dona que ve diàriament i li parla amb llenguatge de signes (l’específic que s’escriu a la mà). Nosaltres anem cas per cas. Clar, planifiquem en funció al que tenim. Si hi ha estudiants que no declaren la seva discapacitat. Hi ha qui ja s’ho sap muntar amb les seves pròpies estratègies i no menciona la seva discapacitat a la matrícula, l’estudiant és lliure... Potser el dia en què es trobi amb alguna barrera grossa acudeixi a nosaltres.
- Segons el DURSI, al novembre del 2005 hi ha 80 discapacitats “declarats” a la UAB, quants acudeixen al PIUNE?
Uns trenta, aquest curs... Pensa que encara hi ha molta por, molt d’estigma i prejudici. La gent té por davant d’una discapacitat. A més, per exemple el tema d’esquizofrència, és un tema que impacta molt. Jo he estat treballant amb malalts mentals molts anys i és complicat. Però s’ha de saber que acudint a psicòlegs, psiquiàtres... hi ha suport. Aquesta gent amb la medicació adequada pot funcionar. Encara queda molt camí, el camí és llarg. I en l’àmbit acadèmic, també és important que els professors sàpiguen com actuar davant dels discapacitats. Falta sensibilització social. Sobretot els mitjans de comunicació, han fet molt mal. Han donat una idea molt agressiva de les malalties mentals.
- I a nivell personal, què podem fer?
Històricament va sorgir a la dècada dels 90. Però si parlem de l’orígen, el PIUNE va néixer amb tota la figura dels objectors de consciència que feien el servei de prestació a la Fundació, i que s’encarregaven dels acompanyaments de mobilització física i tasques de solidaritat. Després aquesta figura de l’objector va passar a ser la del voluntari.
- L’adaptació de les barreres arquitectòniques és un dels punts forts del programa.
Sí, però no ens ocupem únicament d’aquesta tasca. La idea que desenvolupa aquí és la següent: dur actuacions des del PIUNE, sense cap recolzament no té cap sentit. El que s’està fent és crear col·laboració amb totes les àrees de la UAB. Des d’arquitectura per tema de les barreres o d’accessibilitat, però també biblioteques, el SAF, amb la Vila, amb els professors... Abans ens centràvem només en això, però ara hem canviat la filosofia i el que s’intenta és tenir més en compte la psicologia. A més, qualsevol modificació de barreres implica pressupostos altíssims. Ens hem ajuntat amb arquitectura i ens hem presentat a un projecte de la ONCE. Farem un anàlisi de les necessitats que es detecten pel que fa les barreres del campus i demanarem subvencions. No volem donar únicament suport als discapacitats amb mobilitat reduïda, que potser és la discapacitat més visible, però hi ha moltes discapacitats que són invisibles, que passen desapercebudes: una malaltia mental, una esquizofrènia...
- Parlant del tema del finançament, has anomenat un projecte amb l’ONCE... Es tracta d’un concurs?
S’hi presenten moltes universitats. Es fa un estudi sobre les barreres, què podries fer per solucionar-les, baranes, rampes, ascensors... I també hi ha un projecte referent a l’accessibilitat a la informació: ordinadors adaptats, tema de línies braille... Tenim diversos convenis amb entitats externes, perquè clar, tots aquests recursos són molt costosos.
- Les persones implicades amb el PIUNE, són voluntaris?
En principi treballem amb un petit grup de voluntaris que fan el tema de la sensibilització, però la idea del programa és que ens professionalitzem. És molt important que hi hagi el voluntariat perquè és qui realment porta la tasca de detectar les necessitats, per exemple, deixar apunts, temes de mobilitat. És molt important i volem fer campanyes pels propis estudiants amb discapacitat per promoure l’autonomia personal. Perquè està molt bé que hi hagi aquests voluntaris, i és necessari, però quan aquesta persona surti fora i hagi de buscar feina, a la societat no hi haurà cap voluntari, tant de bo! Però també si els protegim excessivament no sabem fins a quin punt els hi estem fent bé. I en quant al voluntariat, la novetat d’aquest any és que s’hi ha incorporat una noia amb deficiència plurisensorial i un noi cec.
- Teniu cap projecte de sensibilització?
Hem fet una campanya de sensibilització on diem que no es podem guixar els llibres, perquè si ho fem llavors els estudiants cecs no podran escanejar el llibre... I estem fent una campanya que volem que sigui bastant agressiva, amb el tema dels aparcaments, s’ha de ser respectuosa amb els aparcaments que hi ha reservats. També volem dur a terme xerrades a diverses facultats. Estem tocant el tema amb crèdits de lliure elecció “Discapacitats i Integració”, però molt poca gent s’hi ha apuntat: 15 persones de potser unes 30-40 que hi cabien. És un tema minoritari, desconegut. No interessa molt. Hi ha d’altres temàtiques que interessen més: medi ambient, globalització, integració... però potser un company cec del teu costat i ni et pares a ajudar-lo, i això que es diu que a l’Autònoma abocada i progressista... però es fa palès el passotisme...
- Les administracions de la Universitat recolzen els projectes de la fundació?
En el campus hi ha força sensibilitat. Potser és una de les universitats on n’hi ha més. El nom de PIUNE és un joc de paraules. El PIUNE és pioner, a nivell d’Espanya... fins i tot han vingut des d’altres llocs per copiar el model i poder muntar un servei similar a les seves universitats. El que sí és cert és que els temps canvien i ens hem d’anar adaptant. Potser en el seu temps era un programa que vivia molt de voluntaris... Ara el que volem és que hi hagi voluntaris però que la universitat (les estructures, el rectorat, els estudiants...), que la gent s’hi impliqui. I si és necessari, doncs buscar finançament extern per tenir més suport, per programes o campanyes específiques que vulguem fer. Però en principi l’acollida des de les facultats és bastant bona.
- I el programa té relacions amb altres universitats?
Sí, la Ramon Llull, la Blanquerna, té un programa, i a la UB també hi ha un projecte. A Vic no sé si fan alguna cosa... I un cop a l’any, el Real Patronato de la Discapacidad fa una trobada de totes les universitats espanyoles i amb els serveis específics de discapacitat. Llavors compartim i intercanviem experiències, com s’ho munten, com formen el professorat, com aconsegueixen els voluntaris... és un moment de compartir aquests casos pràctics. I, potser una de les coses que més sonada ha tingut aquest any és que hem editat una Guia (està a la web). Pretén ser una eina, una introducció per saber com atendre una persona discapacitada.
- Quin seria l’objectiu més immediat del programa?
Estem en procés de demanar la prova certificada de la ISO, un certifica que les actuacions, els procediments, i la Guia en sí és correcte... I també tenim sobre la taula la Llei de Dependència. Es refereix als qui tenen dependència diària d’una tercera persona: un discapacitat amb cadira de rodes que necessita un suport per anar al lavabo o perquè viu a la Vila... El pot ajudar un voluntari però és massa responsabilitat per una persona no professional. Les hauria de portar a terme auxiliars clínics, infermers, etc. I ens interessa reforçar molt el tema d’inserció laboral. Per qualsevol de nosaltres ja és difícil trobar un ofici.... Per això cal coordinació amb Treball Campus, és on s’activa això. El que volem és donar suport durant tot el procés.
- En el cas dels invidents, l’ONCE disposa de moltes ajudes, però hi ha d’altres discapacitats més difícils de detectar. Com es tracten? Quins soports se’ls dóna?
Hi ha el cas d’una noia sord-cega, no rep informació per cap input, és a dir, ni visual ni auditiva. Hem fet un conveni amb l’Associació de Sords de Catalunya, i l’acompanya una dona que ve diàriament i li parla amb llenguatge de signes (l’específic que s’escriu a la mà). Nosaltres anem cas per cas. Clar, planifiquem en funció al que tenim. Si hi ha estudiants que no declaren la seva discapacitat. Hi ha qui ja s’ho sap muntar amb les seves pròpies estratègies i no menciona la seva discapacitat a la matrícula, l’estudiant és lliure... Potser el dia en què es trobi amb alguna barrera grossa acudeixi a nosaltres.
- Segons el DURSI, al novembre del 2005 hi ha 80 discapacitats “declarats” a la UAB, quants acudeixen al PIUNE?
Uns trenta, aquest curs... Pensa que encara hi ha molta por, molt d’estigma i prejudici. La gent té por davant d’una discapacitat. A més, per exemple el tema d’esquizofrència, és un tema que impacta molt. Jo he estat treballant amb malalts mentals molts anys i és complicat. Però s’ha de saber que acudint a psicòlegs, psiquiàtres... hi ha suport. Aquesta gent amb la medicació adequada pot funcionar. Encara queda molt camí, el camí és llarg. I en l’àmbit acadèmic, també és important que els professors sàpiguen com actuar davant dels discapacitats. Falta sensibilització social. Sobretot els mitjans de comunicació, han fet molt mal. Han donat una idea molt agressiva de les malalties mentals.
- I a nivell personal, què podem fer?
Doncs, amb el teu dia a dia. Si detectes a algú llavors et pots oferir per facilitar-li apunts o si necessita alguna cosa... I sobretot no pensar que aquests problemes “no ens tocaran mai”, perquè podem tenir un fill discapacitat, o qualsevol accident... Posem-nos a la pell de l’altre. Hem de veure abans una persona que a un discapacitat. Tots som discapacitats, jo porto ulleres i puc tenir una discapacitat amb un programa informàtic, en un esport... Tots en alguna mesura estem limitats... Què és la discapacitat? És una cosa interna o és l’entorn que et fa discapacitat? Discapacitats, quina paraula més lletja! Una persona té moltes capacitats que deixem de banda. Apropeu-vos a la gent, us poden sorprendre. No és bo anar amb estereotips o estigmes socials. Perquè anem amb una idea preconcebuda, una idea prèvia i les barreres mentals et poden fer tancar-te a aquestes persones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario