Passejàvem pel màgic centre de Barcelona. Però aquell dia no anava fixant-me en les flors que sempre em fan perdre el nord (i uns quants diners, realment), ni en les estàtues, ni en la cara vermella i embobada dels turistes.
Estava nerviosa. Com tothom, i justament estava al mateix lloc al que havia anat la immensa majoria de gent. Només per això, ja em sentia incòmode. Caient en tòpics abans inclús de plantejar-me com fer l'entrevista. Encara no havíem començat, i ja estava prejutjant-ho tot.
I amb aquesta mena de ràbia per mi mateixa, deambulàvem pels carrers de la ciutat. Hi havia una fira, i els colors, les olors i els somriures es barrejaven amb el meu malestar. Hi havia una gentada impressionant, "quin dia hem anat a triar...".
Vam tombar per la Rambla, disposades a anar a la plaça Madrid, per exemple. Però quan ens vam barrejar amb els turistes, el pànic se'm va calmar una mica. Havíem parlat tres cents cops de com començar, i no ens vèiem amb cor de fer-ho. Però una de les estàtues del mític carrer de Barcelona havia acabat el seu espectacle. S'havia assegut, i es desmaquillava. Se'l veia tranquil, i accessible. Amb una última mirada nerviosa entre nosaltres, ens hi vam acostar.
El primer que ens va dir era que no parlava gaire bé el castellà, que era de Grècia, però que miraria de contestar al que pogués. De tant en tant, les paraules fallaven, i m'adonava de com en són d'insuficients els idiomes. També coneixia una mica d'anglès, català... ho "xapurrejava" tot. I en canvi, el que més em va fer entendre va ser la seva mirada, el seu somriure mig desdentat, la seva calma perfecta.
En algún moment tots ens sentíem incòmodes, potser perquè no entenia la pregunta, o perquè simplement tenia ganes d'anar a descansar. Tenia els ulls vermellosos de cansanci, i vam mirar de ser breus, de no molestar-lo gaire.
La qüestió va ser que vaig quedar fascinada. Era tant màgic, estar parlant amb un home de Grècia, que havia marxat perquè no hi havia res que el lligués... i poder veure aquells ulls allà en directe, mentre es desmaquillava amb parsimònia... i la seva pell perdia la brillantor del color daurat... Sentia aquella mena d'admiració que un sent quan coneix el personatge d'una novel·la, aquell que ha recorregut mig món, i que sembla tenir alguna cosa que el fa especial allà on estigui. Potser la llibertat?
El mateix dia, de tornada, vaig estar reflexionant... pensant en com enfocar l'entrevista... I em vaig adonar que, tot i haver-me sentit còmode, no havia sigut capaç de preguntar certes coses. Tonteries, de fet... però, quin dret en tenia jo? No ho sé... el significat del tatuatge que lluïa al front. I per què em vaig callar? Suposo que a la vegada em sabia greu avassallar-lo tant...
Em vaig quedar tant capficada, que al cap d'uns dies hi vaig tornar. Volia veure la figura, volia tornar a veure el seu somriure i atrevir-me a preguntar-li un parell de coses... De camí, aquell dia sí em fixava en les flors, en els colors, en les olors... en cada una de les figures humanes que converteixen aquell carrer en un d'especial.
Però no el vaig tornar a trobar. El mar se l'hauria endut ja cap al seu proper destí?
No hay comentarios:
Publicar un comentario