Des d’aquí darrere pots veure la gent, observes les seves cares, impacient, neguitós. T’ha semblat veure un mirall per aquí abans... sí, aquí està. Et retoques una mica, encara que saps de sobres que no caldria. Estires els braços, mous el coll... necessites fer alguna cosa. Intentes concentrar-te en la veu dels altres, que ressona per tot arreu, inundant centenars d’ulls d’il·lusió, creant somnis, pintant somriures. El nus de l’estòmag es fa més gran, però somrius amb totes les teves forces. Respires lentament, nadant dins l’escena que contemples, fins que de cop sents una frase que t’indica alguna cosa, no ets conscient de qué.Quan te n’adones totes les mirades estàn concentrades en tu, i ja has deixat de ser tu mateix, t’oblides de tot el que t’importa, deixes de conèixer a la persona que tens davant, ja no notes el cor bategant a la gola, ni els nervis fent que et tremolin les mans. Ara crides, plores, descrius, exclames ironies que tu mai diries; però en algún petit racó del teu cervell, tu rius, balles, saltes, plores d’alegria, allà s’hi acumula l’adrenalina que et torna boig, que et fa volar més alt que la resta, que et fa viure.
Perquè en el fons és una cosa que no pots negar: n’estàs enamorat, i només sobre un escenari et sents tant viu que ets capaç de ser feliç sense adonar-te’n.
^Nindë^
(publicat a la revista Infotrac... ja fa alguns números ;)
No hay comentarios:
Publicar un comentario