Televisió Educativa a Panamà

A la classe d'avui ha vingut a fer una xerrada-conferència el president d'un canal de televisió educativa sense ànim de lucre de Panamà (el Canal5, o FETV), Manolo Blanquer (o "Padre Manolo", com s'ha anomenat a sí mateix).

M'han cridat l'atenció molts aspectes del seu discurs, però uns quants els trobo dignes de reflexió. Per exemple el fet que la "Federación por la Educación en Televisión" (FETV) va sorgir de l'esglèsia. Per què una televisió educativa ha de tenir aquest origen? Pot ser que només una institució preocupada per interessos més enllà dels guanys materials pot construir un mitjà sense ànim de lucre, només per entretenir alhora que es converteix en referent cultural i educatiu? I aquest no hauria de ser el paper de l'Estat? Personalment, crec que s'ha d'elogiar la tasca que van adoptar el Manolo Blanquer i l'Arquebisbe (del qual no conec el nom, però a qui ha anomenat en el seu discurs), que enlloc de limitar-se a demanar al poble ressignació, van voler canviar alguna cosa del país del qual formaven part. I van agafar una de les feines que un estat modern hauria de fer, crear una televisió educativa d'impacte que promogui la cultura i els valors nacionals. Una televisió alternativa i real per a l'entreteniment i l'educació.

A més, i per una altra banda, m'ha sorprès que un canal de televisió sorgeixi d'un sector eclesiàstic, i que a la vegada es declari sense ànim de dogmatitzar en la fe catòlica. Però fins a quin punt censurar programes o dibuixos animats per algun contingut violent, o pretendre promoure els valors sorgits de les sagrades escriptures, i des de la fe, no és promoure la religió?

Però un cop arribats a aquest punt, la meva pregunta ha sigut una altre: i quin tipus d'impacte real té aquest canal a la societat? Perquè aquestes televisions no acostumen a ser les predilectes per als ciutadans. El convidat ha dit que segons els índexs d'audiència (no gaire fiables, ja que no mesuren les zones més pobres ni problemàtiques de l'interior del país), tenen d'un 2 a un 8% d'audiència anual. Però personalment he trobat que hi ha un marge molt gran entre un 2 i un 8 (es quatriplica l'audiència d'un cas a l'altre!) i no m'ha aclarit gaire els dubtes sobre quin tipus de sortida té aquest canal televisiu.

D'altra banda, Manolo Blanquer ha parlat també de la "medició d'oïda", que ha assegurat que és el tipus de medició més important i eficaç per aquest tipus de continguts mediàtics. D'aquesta manera, seguint el seu consell i per tal de treure'n una imatge clara he preferit recòrrer a un amic de Panamà, amb qui mantinc el contacte a través d'aquestes meravelloses tecnologies. La resposta ha sigut clara: "¿FETV? ¿Pero ese es el canal educativo, no?". No semblava molt interessat en el tema, m'ha explicat que és un canal "infantil", i que bé... de tant en tant el seu germà el mirava.

Realment un canal amb continguts educatius està condemnat al rebuig popular? Suposo que sí. Estem en el món de les imatges, on l'objectiu de tot és cridar l'atenció i guanyar audiència, i si per aconseguir-ho s'ha de ser vulgar, barroer i estúpid, doncs siguem-ho tots. La qüestió és cridar, que nosaltres sempre ens quedarem amb qui xiscli més.

Patrícia Salbi.

PS: El tema de la cooperació i la comunicació el comentaré en breu, però no volia retardar també aquest tema.



PS2: Torno a estar comunicada amb el món digital.