Focus Grup

El dia 26 d'octubre els membres de l'equip de "Televisió i joves" vam participar (de diferents maneres) en un focus grup. La Lara Garcia, l'Alba Barbosa i jo vam fer el paper de relatores, i posteriorment en vam escriure un informe. Aquí l'adjunto:

Informe Focus Grup

Divendres 26 d’octubre del 2007


Avui s’ha dut a terme, a una de les sales de reunions de la Facultat de Ciències de la Comunicació, una prova del Focus Grup que es realitzarà a joves d’entre 14 i 18 anys pel projecte de Televisió i Joves. En aquesta prova prèvia, hi ha participat un grup de quatre nois i dues noies d’aproximadament 20 anys.
L’entrevista ha començat amb un qüestionari força llarg (que els membres del grup no han tingut temps d’acabar), i ha prosseguit amb un seguit de preguntes que recollirem en aquest informe en cinc punts:

1- El primer que se’ls ha preguntat als enquestats ha sigut què miren a la televisió. Entre les respostes destaca la presència reiterant dels informatius (tot i que després ningú n’ha tornat a parlar en tota l’entrevista), els programes d’humor com Polònia o Muchachada Nui, els dibuixos com Padre de Familia i les sèries, per exemple CSI.

2- Tot i que ningú l’ha citat en l’apartat anterior, una parada obligatòria era Gran Hermano. I la pregunta, la veritat, ha donat molt de joc. Dels sis participants, quatre han afirmat no mirar-ho (tot i que un d’ells ha canviat de parer a mitja conversa), i dos ho han acceptat i defensat des del principi. En aquesta defensa aferrissada, s’han pogut sentir frases com: “sé que és un bodrio, però enganxa”; “telebasura són els programes que deriven de Gran Hermano, no Gran Hermano en sí”; “depèn dels ulls amb que ho miris”, amb la seva consegüent resposta: “si ha aguantat nou temporades és pel morbo, no per l’experimentació”; “no crec que aporti res a la societat”; i la reiterant “GH té èxit perquè és fàcil”. La pregunta sobre si els concursants són actors o no, no ha donat molt de joc, i amb prou feines l’han contestat. Hi ha unanimitat de que la teleescombraries es mira pel morbo, i perquè no hi ha alternativa. La recerca d’una solució a el problema de la mala qualitat dels continguts televisius no és una qüestió fàcil, els participants reflexionen més que fins ara. “No hi ha cura a la telebasura, es busca el negoci”, “l’elecció és de cada persona, l’educació podria ajudar donant uns valors, però al final cada persona escull”. La clau, conclouen, és l’humor, perquè sinó “els programes de qualitat són avorrits”.

3- El següent pas ha sigut opinar sobre cada un dels canals. En primer lloc han assegurat que la introducció de TDT no els ha dut a mirar canals temàtics, sinó que han acabat veient els de sempre, més La Sexta. Quant a La 2, han assegurat que és un canal de qualitat, però que està profundament “desaprofitada”. El descriuen com un “contenidor on es llencen els programes poc vistos de TVE. Li han diagnosticat falta de promoció: “fan pel·lícules bones, però si les veus és perquè les enganxes de casualitat”. En contraposició, TV5 és vista com la cadena líder, que utilitza el morbo i se sap vendre. Per últim, sobre la Cuatro han valorat que emetin continguts que no es veuen enlloc més (posant l’exemple del programa Callejeros), però asseguren que el problema és el tractament lleuger, i fins i tot groller que es fa dels temes seriosos o greus.

4- El següent nucli de discussió ha sigut les característiques que hauria de tenir un programa ideal. La primera premissa ha sigut unànime: els personatges que hi apareguin no han de ser famosos, es busquen noves cares per donar una mica d’aire als programes actuals. Voten per un programa contenidor, però no només de sèries (que n’hi ha d’haver), sinó també de música, cultura, internet, etc. es busca la interacció entre mitjans. Descriuen un programa, de l’estil del 3xl.net, però on es fomentin més els continguts directes que les sèries. Es dóna rellevància a la participació activa de l’audiència, per despertar la creativitat de l’espectador i pugui crear els propis continguts del programa. De tota manera, asseguren que hi ha d’haver una mediació entre els continguts creats pels espectadors i els productors del programa, una certa censura.

5- L’últim gran apartat del focus grup ha sigut el tema d’internet. El primer que s’ha preguntat ha sigut quins usos se’n fa, i han destacat molt l’ús acadèmic, les relacions personals, blogs i el Youtube, principalment per mirar televisió fora d’hores. Asseguren que utilitzen internet molt més com a eina acadèmica i per feina, que per relacions personals, que en tot cas ho fan servir per quedar amb els amics (el primer instrument per fer-ho és el Messenger, i si fallés, farien servir el telèfon). Cal destacar això, que en un primer moment han deixat de banda internet com a eina d’entreteniment. Només un dels participants forma part d’una associació per web; tampoc entren als xats per fer amics, ni visiten foros. Si han fet algun amic per internet, asseguren, ha sigut “per casualitat”, després de buscar per internet sobre els seus interessos personals.
Destaquen varies qüestions: el Youtube, per exemple, ha sigut anomenat al principi de la conversa, i no ha tornat a sortir, cosa sorprenent pel gran pes que comença a tenir dins la xarxa. D’altra banda, la definició que donen d’internet: “un mitjà de relació ràpid, eficaç i barat”, quan en un principi havien menyspreat lleugerament l’ús personal i d’entreteniment d’aquest mitjà. Una altre qüestió a la qual caldria fer esment, és que ningú a parlat dels perills d’internet, fins que s’ha preguntat directament. De tota manera, ningú li ha donat una gran importància “pot ser perillós, perquè és desconegut, però s’exagera”. Asseguren que si hi ha perill és perquè la televisió, per exemple, està controlada, però a internet no hi ha filtres.
Quant a l’ús d’internet per trobar informació, han destacat que la informació que s’hi pot veure és més variada, però menys segura, i accepten (tot i que amb cert recel) que Wikipèdia sí que és fiable.
La última qüestió ha sigut si es tracta d’un mitjà democràtic o no. No s’ha arribat a una conclusió clara, “ara mateix no ho és, perquè no arriba a tothom”, i si arribés a tothom “no sabem quin nivell de filtre i control hi hauria”.

En referència a l’actitud, s’han establert de seguida tres nivells equilibrats de participació: dues persones s’han alçat com a líders, dues formaven un nivell intermedi (participant sense destacar gaire), i les altres dues no han destacat gaire, participant només en les preguntes directes a ells, i en alguna altra petita intervenció.

Ens agradaria manifestar, ja per acabar, una sensació que ha sorgit del focus grup. Ha donat la sensació en diversos moments de que estava molt direccionat, buscant una resposta concreta. Un exemple seria la última pregunta, en què s’ha establert una mena de tensió verbal, ja que semblava que l’entrevistadora volgués aconseguir un “sí” per resposta, i els participants (sense donar una raó clara per dir “no”), s’hi han resistit, quedant-se amb el tímid, però sincer, “no ho sé”.

Patrícia Salbi.

PS: Al copiar-ho aquí ha perdut el format, m'ha trencat les línies i m'ha esborrat les cursives... Ho he arreglat com he pogut.